Un revulsiu eficaç contra el confinament
A hores d’ara, quan la pandèmia ja ha celebrat, desgraciadament, el seu primer aniversari, molt hem parlat de les reaccions de les persones que la sofreixen. Els primers mesos van ser com el cop que noqueja els nostres costums i hàbits: deixar de sortir al carrer, de comunicar-nos presencialment i mantenir només contactes telefònics amb la família, amb les amistats i recloure’ns a casa digerint hores de televisió, lectura i un creixent avorriment per als qui no han trobat “motius” amb els quals ocupar tantes hores d’oci.
Després, al pas dels mesos, hem anat reaccionant a aquesta situació que ha propiciat que hàgim guanyat pes, que la nostra musculatura s’hagi atrofiat una mica i que la nostra ment s’hagi una miqueta “adormit”.
Va arribar un moment en què era necessària una reacció. Aquella situació, aquell estat d’inacció, havia de superar-se. Calia guanyar la batalla al virus del qual vèiem que els seus efectes no anaven a desaparèixer en unes setmanes, ni en uns mesos. Les notícies sanitàries que ens anaven arribant argumentaven aquesta intuïció: Covid ha arribat per a quedar-se. Convèncer a la societat de la necessitat de prendre totes les precaucions possibles, una guerra. La iniciativa de les farmacèutiques a la recerca d’una vacuna que contrarestés al virus es va iniciar i al cap d’uns mesos, molts per a tots, aquestes han arribat a la ciutadania i en aquesta campanya estem.
I mentre…
Les entitats dedicades al col·lectiu de persones amb dèficit físic o intel·lectual també van anar reaccionant i van anar establint, dins de les seves possibilitats, els recursos necessaris i adequats a la situació d’aïllament per a ajudar a les persones que d’ells depenien, buscant camins cap a una “normalitat”, encara que aquesta no fos la ideal. Però alguna cosa calia fer. Es tractava de buscar la manera de mantenir activa la ment, l’interès i ocupar així uns espais de temps “inútils” amb la finalitat de recuperar l’ànim de tots.
Cada entitat va anar organitzant els seus espais, els seus horaris, les seves activitats d’acord amb les normatives de sanitat i, com no, AUXILIA també ho va fer. Excloses les activitats presencials, com ho són les de Temps Lliure, era necessari fomentar el màxim contacte “virtual” entre els seus membres. I així va ser com es van organitzar les reunions telemàtiques col·lectives via Zoom, Skype o Meet en les quals l’objecte de la reunió era secundari i el fet de “veure’s” i “comunicar-se verbalment” passava a primer terme.
Amb aquest motiu es van organitzar “lectures teatralitzades” en les quals els propis usuaris eren els protagonistes de l’obra; trobades d’usuaris amb escolars en els quals la música era el motiu principal; els Concursos programats on -line sobre qüestionaris als quals calia respondre després d’una recerca personal secundada per internet: de redactat imaginatiu com el de Reis; de manipulació com el de Collage; d’il·lustració com el de Mandalas; de Poesia per als amants d’aquestes; de Dibuix per als artistes; de Fotografia, etc….
Amb el pas dels mesos la comunicació interactiva ha guanyat pes i la majoria de persones han buscat i trobat una finestra oberta al seu aïllament. Els centres residencials de persones amb necessitat d’assistència també s’han sumat a aquesta campanya i han programat les seves sessions. I l’Ensenyament a Distància ha potenciat exponencialment les relacions virtuals entre l’alumnat i el professorat incrementant els contactes d’estudi a través de les pactades vídeo – conferencies. Una forma esplèndida de millorar tant l’ensenyament com la relació personal.
Si una cosa positiva ha portat aquesta pandèmia en el món de la comunicació, ha estat la potenciació de les relacions virtuals a distància i el revulsiu més eficaç contra l’aïllament.