Ho hem experimentat i per això mateix ho difonem com un element de gran valor.

A Auxilia, i al llarg d’aquest curs acadèmic, hem organitzat conjuntament amb l’escola Els Arcs de Barcelona, unes jornades que han facilitat a l’alumnat del 2n Curs d’ESO acostar-se, a través d’un contacte directe i personal, a persones afectades per una discapacitat física.

El resultat d’aquesta activitat planificada conjuntament entre totes dues entitats ha demostrat que acostar les persones amb discapacitat a la societat (en aquest cas representada per un col·lectiu estudiantil), obre nous horitzons de mentalització entre la joventut, el nostre futur, i promou una experiència positiva per eliminar barreres inclusives que de ben segur influiran entre aquests estudiants.

Desafortunadament, el món de la discapacitat se sent moltes vegades, i amb raó, abandonat a la seva sort. L’atenció que reclamen no penetra en la ment de l’ésser humà, no és considerada com a essencial, i no perquè diferents organismes, públics i privats, no intenten oferir-los una millor qualitat de vida (sempre minvada íntegrament per la falta de mitjans econòmics), sinó perquè la pròpia societat “no ha arribat a posar-se en la pell” de qui veu la seva vida alterada per una discapacitat que pot “apartar-li” d’una plena inclusió.

No saber, no per falta de voluntat sinó per desconeixement del que pensa i opina una persona amb discapacitat, què desitja, a què aspira, quin és el seu estat anímic, quina resposta rep del seu entorn, ha creat al llarg dels temps una barrera, un profund fossar de separació entre la societat i el col·lectiu de persones amb discapacitat. Trencar aquestes barreres, reparar aquestes esquerdes, i apropar totes dues parts amb el desig de conèixer-se i comunicar pensaments, anhels i objectius, és motiu més que suficient per promoure activitats enfocades a aconseguir aquestes finalitats.

La persona amb discapacitat no ha de sentir-se apartada de la societat i, per això, hem d’“educar” a aquesta. Desacertadament, la persona amb discapacitat és situada com a col·lectiu amb un menor nivell, amb menys “capacitats”, incapaç de competir intel·lectual o físicament amb altres persones, i en aquest aspecte la societat està totalment equivocada. Tenir una discapacitat no inhabilita a la persona, solament el minva en una part de la seva activitat física o intelectual, però manté vives les seves capacitats.

Us volem recordar a algunes d’elles que han demostrat que la seva incapacitat no els ha minvat la seva capacitat d’influència:

Un famós amb discapacitat que va trencar esquemes és John Nash, matemàtic estatunidenc la vida del qual, marcada per l’esquizofrènia paranoide aguda, ens és coneguda gràcies a la pel·lícula “Una ment meravellosa”. Conscient de la seva malaltia, Nash va lluitar contra ella i va desenvolupar una reeixida carrera acadèmica que li va valer el Premi Nobel d’Economia el 1994.

 

 

Físic teòric, astrofísic, cosmòleg i eminència en el camp de la divulgació científica, Stephen Hawking va ser diagnosticat d’ELA als 21 anys: li van donar 2 anys més de vida. Va morir als 76 anys d’edat. En va estar més de trenta paralitzat de cap a peus i utilitzava un sintetitzador de veu per poder comunicar-se i una cadira de rodes que feia anar a través de lleus moviments de cap i ulls. Res d’això li va impedir desenvolupar la seva activitat com a investigador i docent exemplar.

 

Nick Vujicic és el fundador de Life Without Limbs, una organització per a persones amb discapacitats físiques.
Vujicic va néixer el 1982 sense extremitats. Assegura que de nen va patir les burles i la discriminació i que va intentar suïcidar-se, però que amb el temps va aprendre a veure el seu propi potencial.
A l’actualitat dóna xerrades motivacionals per tot el planeta, ha escrit diversos llibres i és habitual a tertúlies i programes de televisió.

 

Tenor, músic, escriptor i productor musical d’origen italià, Andrea Bocelli ha venut més de 75 milions de discos.
Va néixer amb glaucoma congènit que li va deixar parcialment cec, cosa que no li va impedir atendre classes de piano als sis anys. Però als 12 anys va patir un cop durant un partit de futbol que li va deixar completament cec.

Dotat d’un esperit de superació innat, va decidir centrar-se per complet en la música, concretament en el cant.

Michael J. Fox, un dels famosos amb discapacitat més mediàtics, protagonista de “Retorn al futur”, a qui van diagnosticar Parkinson el 1991 quan tenia només 29 anys i la seva carrera es trobava en ple èxit.
Li van dir que havia de retirar-se dels escenaris, però ell no va desistir de la seva obstinació de ser actor.
Encara que al principi no va ser fàcil assumir la seva malaltia, durant l’última dècada no ha parat de treballar i la seva fundació ha recaptat ja 233 milions de dòlars per a la recerca del Parkinson.

Després de diversos anys competint a la Fórmula 1, l’any 2001 Alex Zanardi va patir un accident en el qual les dues cames li van ser amputades.
Tres anys després estava de nou a la pista conduint un BMW per al qual ell mateix s’havia adaptat unes pròtesis.
Va aconseguir quatre victòries al Mundial de turismes (WTCC). No obstant això, el 2007 va decidir centrar els seus esforços esportius en el ciclisme adaptat.
El tricicle que condueix també ha estat dissenyat per ell i, de moment, ja ha guanyat tres ors Paralímpics.

A més de ser un dels famosos amb discapacitat més inspiradors, Aaron Fotheringham també és un dels skaters més coneguts del món. La seva especialitat? Skater en cadira de rodes.
Durant la seva infància, Aaron va ser sotmès a diverses operacions de maluc fallides que el van obligar a utilitzar permanentment una cadira de rodes. Tot i així, va continuar practicant un esport que l’apassionava adaptant-lo a la seva discapacitat. El 2005, Aaron Fotheringham va aconseguir un gran salt amb gir de 180° i el 2006 va realitzar el primer salt mortal en cadira de rodes de la història.

Els resultats de la nostra experiència

Ja hem comentat que el resultat d’aquestes jornades organitzades amb la col·laboració de l’Escola Els Arcs de Barcelona han estat un èxit i a conseqüència d’això, han repetit la mateixa experiència amb un altre grup d’alumnes.

Aqstue és l’escrit d’una de les alumnes participants que, en nom de tot el curs, va escriure un cop finalitzada l’activitat:

“Més històries de vida amb Auxilia – Escola Els Arcs”

Enguany, a “projectes” hem creat una nova col·laboració, aquesta vegada amb l’Associació de voluntaris per a la inserció social i cultural de persones amb discapacitat física, Auxilia.
Hem anat tres tardes i ha estat una experiència extraordinària.

El primer dia que vam ser, vam jugar a uns jocs tots junts per a conèixer-nos. El primer es deia “la teranyina”. Es tractava que la persona tingués una “bola” de llana a la mà, digués el seu nom. Llavors, havia de decidir a qui volia passar-l’hi i dir el seu nom. En aquell moment, agafava una punta del fil i tornava a passar la “bola”, de manera que entre ella i la persona a qui li havia passat, quedava una corda de llana tibada. Una vegada tothom havia dit el seu nom i havia passat la llama a algú, ja teníem la teranyina feta. Per acabar, havíem de desfer-la de manera ordenada. És a dir, a l’inrevés, en comptes de dir el seu nom, havíem de dir el nom de la persona que ens l’havia passat anteriorment. Així ens vam conèixer.

Seguidament, vam fer una nova activitat. Aquesta vegada el nostre tutor, llegia uns documents que havíem realitzat a classe on vam escriure tres o quatre característiques nostres perquè ells les endevinéssin. I com que ja sabien més o menys els nostres noms, a part d’identificar de qui es parlava, havien de dir el seu nom. Aquell moment em va semblar molt maco perquè estàvem nosaltres allà dempeus i cada vegada que es llegia una descripció, la persona que l’endevinava, es quedava el paperet i nosaltres ens anàvem asseient. Aquest va ser el nostre primer dia a Auxilia. Jo crec que va ser un moment molt divertit tant per a ells com per a nosaltres.

La segona vegada que vam ser-hi, va ser la setmana següent. Com que ja ens coneixíem una mica, va ser encara més maco, perquè ells van tenir més confiança amb nosaltres i nosaltres amb ells. Aquell dia vam parlar d’un en un. Cadascú de nosaltres es va acostar a un d’ells i els vam preguntar aspectes de la seva vida, i nosaltres els en vam explicar de la nostra. Acabàvem de conèixer aquestes grans persones.

Quan vam sortir, pel camí de tornada, tots ens vam estar comentant el què ens havien explicat i vam concloure que tots ells tenien unes vides extraordinàries. I encara ens quedava la tercera trobada. Quina il·lusió!

En aquest projecte estem aprenent moltes coses la majoria de les quals són molt més importants que el què puguem aprendre a l’aula: això sí que són històries de vida!

No sabem com agrair a l’Associació Auxilia que ens hagi donat aquesta oportunitat meravellosa de compartir el temps amb ells. Aquesta col·laboració ha estat molt maca. Esperem continuar-la en el futur, i us animem a tots els que encara no heu pogut viure una experiència així, que ho feu. Ells necessiten voluntaris i cadascú de nosaltres necessita viure el fet de ser voluntari alguna vegada a la vida.

Moltes gràcies a tots!
Gala

Creiem que aquest manifest de conscienciació és necessari, ja que les persones amb discapacitat tenen capacitats que hem de saber reconèixer i potenciar pel legítim dret d’igualtat entre les persones.

Auxilia EAD

---